El cant

 

El cant de les cigales és, indiscutiblement, l'element sonor característic de l'estiu mediterrani. Podríem dir que en condiciona tot el paisatge sonor de les hores de llum, a la major part del territori. Qui, intentant fer la migdiada sota una pineda o prenent el sol a una cala de la Costa Brava, no s'ha sentit sorprès, segurament molest, per la potència sonora de la cigala grisa, amb el seu txe-txe-txe-txe incessant?

 

El que anomenem cant de les cigales correspon, en realitat, al que els experts qualifiquen d'emissió de crida nupcial, emesa només pels mascles amb la funció d'atreure les femelles. Altres sons que poden emetre corresponen al de festeig, previ a l'aparellament, el de rivalitat entre mascles, el d'inquietut quan perceben un possible perill, el de fuita quan escapen volant, el d'angoixa quan són capturades, etc.

 

El so el produeixen amb els timbals, dues plaques corbades situades al primer segment de l’abdomen, formades per membranes de quitina. Els músculs connectats als timbals, en contreure's bruscament, provoquen deformacions de la placa i de cada deformació en resulta un click audible. Aquests moviments, repetits entre 300 i 1000 vegades per segon, segons Michel Boulard, constitueixen el cant de la cigala. El cant és amplificat per una autèntica caixa de resonància, ja que bona part de l'abdomen està ocupat per sacs d’aire, relegant les vísceres als darrers segments del mateix.

 

 

Cada espècie de cigala té el seu cant característic, essent una de les millors formes de reconèixer-les. El cant permet distingir fins i tot entre espècies que són gairebé idèntiques de forma i color. Les femelles, i també els mascles, reben el so a través dels timpans, essent capaços de distingir el cant de la pròpia espècie de la resta de sons existents al seu hàbitat.